El tercer dels itineraris del grup Terres de Cruïlla 2018 el va protagonitzar l’Associació Los Taulons de Sant Rafel del Riu – Barri castell.
Falsa volta i menjadora d’una caseta de la partida del Mas Roig. Sant Rafel del Riu
Us deixem un enllaç al blog de Pep Badia, Senderes, on trobareu molt ben explicada tota la informació i moltes imatges.
Us esperem al proper itinerari, el 12 d’agost, a Alcanar. Visitarem restes patrimonials i paisatges protagonistes de la Guerra Civil.
Avui a les 12:30 ha tingut lloc als Serveis territorials del Departament de Cultura de les Terres de l’Ebre l’acte de Presentació del projecte de l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre. Mitjançant dos taules s’ha explicat els objectius i característiques d’un projecte que sense cap dubte serà molt beneficiós per al territori.
A la primera taula han parlat Lluís Puig, Director General d’Associacionisme i Acció Cultural de la Generalitat de Catalunya, Carme Queralt, antropòloga del Museu de les Terres de l’Ebre i membre del consell assessor científic, i Pepa Subirats, directora executiva del Projecte de l’Inventari. Han explicat els antecedents i característiques del projecte.
La segona taula, institucional, ha estat formada pel Conseller de Cultura Ferran Mascarell, el representant de la Diputació de Tarragona a les Terres de l’Ebre Pere Panisello i el director dels Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l’Ebre Ferran Bladé. Tots tres han destacat l’oportunitat que el projecte suposa per al territori.
Des d’aquí felicitem a Pepa Subirats, membre de Lo Lliscó de Mas de Barberans i per tant col·laboradora en el nostre projecte de Terres de Cruïlla. Li agraïm també que hagi assumit la responsabilitat que suposa ser directora executiva del Projecte de l’Inventari. La seva presència i la de l’Institut Ramón Muntaner dins de la Coordinació Científica garanteixen la participació de les entitats culturals del territori.
La Coordinació Científica és responsabilitat de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals, el Museu de les Terres de l’Ebre i l’Institut Ramón Muntaner.
Us deixem l’enllaç a la pàgina de l’Institut Ramon Muntaner on trobareu més informació.
Un dossier més extens del projecte el trobareu aquí
La notícia al diari Ara
És tracta d’un passeig fins l’espectacular construcció del CORRAL DE RAMADA, una obra civil, humil i singular. A més del guiatge amb diapositives sobre el títol de l’itinerari , podreu veure l’exposició fotogràfica “TRASHUMÀNCIA” DE GRÀCIA BARRUÉ amb el suport de la UJI (Aula de Patrimoni i Fotografia).
Les torres de defensa costaneres al litoral dels Alfacs
10.00 h. Davant del camp de futbol de Sant Carles de la Ràpita. Cal portar vehicle propi, calçat còmode i beguda. Durada aproximada: 3 hores
Objectiu: Conèixer els elements cabdals del sistema defensiu de la costa del Montsià durant l’Edat Moderna, i com posteriorment s’han anat integrant en el paisatge rural i urbà (les torres que no han desaparegut).
Visitarem un conjunt de fortificacions que daten del segle XVI, quan no són més antigues: les torres de la Guardiola i de Reverter (o dels Anglès); el seti de la Torre de Codonyol; i les torres de Picó (o de Gimeno) i de Prima (o de Morralla). Tot seguit el lloc on s’alçava la torre de les Cases i, finalment, la Torre del carrer Nou d’Alcanar.
La presentació del projecte serà a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Ulldecona el dissabte dia 9 a les 20:00.
Teniu els detalls en el post del 24 de febrer
L’Associació Cultural Lo Rafal (paraula d’origen àrab equivalent a porxo o eixida de les cases de camp) va nàixer a Alcanar, comarca del Montsià, al 1989. El grup coincidia aleshores amb una majoria de simpatitzants de la causa independentista que es van agrupar després de veure que no es deixava participar els ciutadans als plens municipals i que un govern que havia de ser de renovació, exPSUC, es convertia al populisme clientelar. L’objectiu de l’associació era assegurar canals d’informació independents, la difusió cultural a través d’una revista bimensual que es continua publicant i l’organització d’activitats culturals i de formació.
El consistori, encapçalat per Baptista Beltran, d’Iniciativa per Catalunya, havia comprat el 1988 els terrenys d’una casa contígua a l’edifici de l’ajuntament, un casalici de modernisme tardà, propietat de la famíla O’Connor, per enderrocar el vell i fer-ne un de nou al que havia estat jardí dels O’Connor. Els baixos de la vella casa de la vila amagaven un altre edifici civil que ja es coneixia però que es mantenia silenciat: una cisterna del segle XVII, últim vestigi de la muralla canareva, que havia de ser arrasada per deixar davant l’ajuntament una plaça de ciment, plana.
El juny de 1991, però, IC perd l’alcaldia pel pacte entre la resta de partits. Un informe tècnic la data i la cisterna és batejada per Agustí Bel, col·laborador matiner de l’entitat Lo Rafal, com cisterna del Vall. Es tracta d’una construcció única a Catalunya i prou singular a Occident. Té volta, 35 metres de llarg per 6 d’ample i per 7 d’alçària, la qual cosa suposa una capacitat de més d’un milió de litres d’aigua. A partir d’aquest moment la publicació de l’entitat, que duu el mateix nom, comença una campanya informativa que després esdevindrà de lluita i defensa d’aquest element del patrimoni local, lligat per a la seva desgràcia als enfrontaments polítics.Notícies, entrevistes a tots els representants locals i articles d’opinió sobre el tema ocupen el 1991 i 1992 les pàgines de la revista, mentre l’oposició d’aleshores, IC [1], escampa només un eslògan: “Volem la plaça plana” i anomena a la cisterna del Vall la caleta del digne (una caleta és un supositori i l’alcalde d’aleshores, del PSC, és farmacèutic). La primavera de 1993 el debat sobre el futur de la cisterna no es pot ajornar, s’ha enderrocat el vell ajuntament i la volta en queda a la vista. Lo Rafal publica de l’arquitecte Siegfried Kurze “Una proposta per a la plaça de l’ajuntament nou”, que pensa com salvar la volta i fer accessible l’ajuntament que construiran.
Davant la virulència dels enfrontaments verbals, al maig es crea una Junta per a la Defensa del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat d’Alcanar, a la qual s’adhereixen professors, arquitectecs i veïns en general i que redacta un manifest de defensa i recull centenars de signatures. L’estiu següent Lo Rafal publica un número extraordinari que ha de reforçar postures abans que un canvi polític es pugui endur la cisterna del Vall o la seva volta: el dossier informatiu l’acompanya un apartat satíric i a l’editorial, la proposta de fer-hi un Museu de l’Aigua. Quan la cisterna s’asseca, s’arranja i s’hi fan actes culturals, fins i tot casaments, tothom la veu. IC demana en enganxines i pins “Cisterna, rectificació”, referint-se, presumiblement, al fet que la conservessin però arranessin la volta. Volien dir mutilació.
Quan Beltran torna a governar, de 1999 a 2003, l’Associació Cultural Lo Rafal té preparada la documentació per sol·licitar que la Generalitat la declari bé cultural d’interès nacional, amb les mesures cautelars de protecció que això comporta, per si hi hagués indicis que se la pot malmetre. A 2001 Lo Rafal considera la cisterna fora de perill però no és l’únic element patrimonial pel qual s’ha de lluitar.
Patrimoni de l’aigua
La proposta de fer a la cisterna del Vall un Museu de l’Aigua volia, de retruc, cridar l’atenció sobre altres elements patrimonials que encara estan descuidats. Uns dels actes culturals de l’entitat va ser muntar a la cisterna del Vall una exposició fotogràfica sobre les fonts naturals de la serra de Montsià, en un cicle d’activitats i trobades sobre el patrimoni lingüístic i natural que l’associació va anar fent durant els anys noranta. Ara com ara, però, es troben en perill d’extinció les infraestructures rurals lligades a l’aprofitament de l’aigua, substituïdes necessàriament per motors elèctrics i el rec per goteig. Encara l’aigua ha estat protagonista de la transformació agrària local, a través del pous, i aquests estaven afectats pel transvasament de l’Ebre, que havia de començar a finques de propietaris canareus.
Són sense catalogar i cada cop en pijor estat motes (sínies), canalats, pous, piquetes i basses (safareigs). Que siguin de propietat privada no hauria de treure la necessitat de promoure’n públicament la conservació i afavorir que aquests elements de l’arquitectura tradicional de la Catalunya nova, molt lligada a l’essència àrab, es mantinguin. La revista ha anat dedicant espai constantment al patrimoni, tant en seccions gràfiques com en altres de divulgatives i fins i tot de denúncia.
D’altres elements patrimonials i paisatgístics són en perill pel canvi urbanístic: els prats, cases de camp a les hortes vora el mar amb una disposició diversa a la masies o als masos. Els masos, a les estribacions del sud de la serra de Montsià; tota l’arquitectura de la pedra en sec lligada sobretot al cultiu de l’olivera (màrgens, balones i barraques), i les mateixes oliveres centenàries, quan no mil·lenàries, que viuen una veritable febre de trasplantament i poda oriental per semblar enormes bonsais a jardins de xalets moderns.
Del patrimoni lligat a l’àmbit local encara hem de destacar que ens els darrers anys sovinteja el “segrest” de camins i lligallos (camins ramaders) que són integrats a finques privades i estroncats. Ara que l’estudi dels lligallos a les nostres terres ha avançat, cal que l’Administració reclami aquest espai públic que s’ha de preservar. La força d’articles escadussers sobre aquests temes no es pot comparar a una campanya com la de la cisterna, que va durar anys dedicada al mateix element, però són tants els fronts desatesos que com a mínim, pensem que el record de cada d’un ells pot fer un efecte inventarial i recuperador de la memòria.
Les torres defensives costaneres que daten del segle XVI i encara les de la Guerra Civil (búnkers) són un altre dels elements fóra del casc urbà que mereixen atenció, així com el pont dels Estretets, de data incerta (romà, medieval?), però que no per això mereix l’abandonament en què es troba.
Catalogació mínima
Malgrat l’esforç en els darrers anys en l’arranjament dels jaciments íbers de la Moleta del Remei i els sants Jaumes, del manteniment de l’Església i de l’ermita del Remei i la salvació de la cisterna del Vall, Alcanar presenta ara un clar dèficit en la catalogació i manteniment del seu patrimoni arquitectònic i paisatgístic. [2] Atès que és impensable que cada un d’aquest elements generi tants esforços units com la campanya que ara fa 15 anys va salvar la cisterna, volem fer-ne una llista propositiva i alertadora d’accions a emprendre.
En aquestes humils i limitades ratlles, Lo Rafal vol reclamar, com a entitat, el que fa en cada número des de fa 18 anys, preocupació per un patrimoni que no pot esperar tot el temps del món per a ser “redescobert” i que necessita d’atenció i actuacions. Sovint les entitats no comptem més que amb la voluntat de fer-ne difusió i amb la insistència constant.
[2] No ens estendre’m ací a explicar la defensa que es fa constantment des de l’associació dels elements paisatgístics de la costa mediterrània, tant en perill: el marjal de les Cases d’Alcanar i Sòl de Riu, la desembocadura del riu Sénia, es troben en un punt d’intens cobejament urbanístic.
[3] Això significa que és de propietat privada però està catalogat com d’interès públic i ha de continuar sent una àrea verda.
Terres de Cruïlla 