Per fer la pujada ens vam trobar a les 9:30 del matí del dia 17 de setembre quaranta persones a la Font de Sant Vicent. Hi havia gent d’ Alcanar, La Sénia, Barri Castell, Sant Rafel, Sant Jordi, Mas de Barberans i Traiguera, a qui va donar la benvinguda Vicent Matamoros, president del Centre Cultural Traiguerí, entitat organitzadora de la pujada. Tot seguit va fer una breu presentació sobre la Font de Sant Vicent i el seu origen, en base a la promesa que fa fer el Sant en la seua predicació de 1413, en la que va dir que mai s’acabaria l’aigua en aquest lloc, i la posterior construcció de la capella l’any 1611. A continuació va donar les instruccions generals per la pujada: sortida amb cotxe per la Via Augusta i aparcament a peu de la serra. Pujada a peu amb una durada aproximada d’una hora, salvant un desnivell de 300 metres, amb parades per descansar i escoltar les explicacions sobre la vegetació autòctona a càrrec de Jarkov Reverté, que va explicar particularitats de la vegetació forestal.
Es van veure exemples d’adaptacions dels arbres i arbustos per poder resistir als factors limitants, com la sequera, el pasturatge i els incendis. Una de les plantes més adaptades a les condicions extremes són les argilagues o gatoses (Ulex parviflorus ), que tenen les fulles diminutes per adaptar-se a la sequera, punxes per a no ser menjades pels ramats i unes llavors molt longeves que germinen després del pas dels incendis. Com a curiositat també es va explicar que el pi blanc (Pinus halepensis) té dos tipus de pinyes, les normals que s’obrin quan estan madures i les xerotines, que es queden tancades fins que passa un incendi forestal . La primera pinya que fa el pi blanc, entre els 12 i 14 anys, sempre és xerotina.
Un cop dalt de la serra, i abans d’accedir a les restes de l’ermita, es van repassar els pobles i les muntanyes que es veuen des del cim. Com que la visibilitat no era molt bona no es podia veure el cim del Penyagolosa, però sí els pobles de Sant Mateu, Canet, Rossell, la Sénia, Sant Rafel i el Barri Castell, Alcanar, Traiguera, Vinaròs, Benicarló i Peníscola.
En arribar a l’ermita, Armando Vericat ens va explicar el poc que se sap de la història del lloc. Hi ha un document, signat pel bisbe de Tortosa, Jaume d’Aragó, a Almassora el 8 de març de 1369, pel qual s’autoritza al consell i jurats de la vila de Traiguera a construir una ermita en honor dels sants Pere, Honorat i Àlex. El lloc el regentava el franciscà Berenguer Cabot, sota l’autoritat del rector de Traiguera.
Pocs anys després, el 1384, ocorre la troballa de la verge de la Font de la Salut. Això marca possiblement la decadència de l’ermita de sant Pere. La Font de la Salut és un lloc molt més accessible, amb aigua, a més de la fama miraculosa de la verge. Un indret que els segles XVI i XVII esdevingué un punt de pelegrinatge importantíssim, tant popular com de personatges històrics destacats. Tots aquests condicionants fan pensar que la gent de la vila prengué partit per la Font de la Salut, abandonant l’ermita de Sant Pere.
No se sap quan es va destruir, encara que pogué ocórrer durant la Guerra del francès, ja que allí hi van haver forts enfrontaments entre les tropes del general francès Rumford i els hòmens de Assenci Nebot, “el Frare”.
Per acabar la visita es va fer un recorregut per la cova a càrrec de Paco Grañana i Felipe Luís Grañana. Allí es conserva un aljub on s’arreplegava l’aigua, i per les parets hi ha algunes creus antigues pintades de color roig i negre.
Com que anàvem bé de temps vam baixar pel camí de la Jana i vam tornar per la sendera que va per la base de la Serra de Sant Pere, on es conserven marges i construccions de pedra en sec.
CENTRE CULTURAL TRAIGUERÍ
Terres de Cruïlla 