Arxius mensuals: gener de 2009

"Lo Rafal" celebra el seu vintè aniversari amb un número doble especial

Després de la seva etapa de renovació gràfica i de disseny, la revista independent d’Alcanar Lo Rafal arriba a un meritori 20è aniversari i ho celebra amb el número 99-100, de més pàgines i sense publicitat.

Portada del número 99-100 de la revista Contraportada del número 99-100 de la revista

L’Associació Cultural Lo Rafal d’Alcanar publicà el número 0 de la revista informativa Lo Rafal durant les festes del Remei de 1988. Segons l’entitat, “ara ja hem arribat al centenar amb una edició especial que pretén ser un espill de cap a on volem caminar d’ara endavant”.

El disseny d’aquest número és especial, per tal de commemorar el que algunes revistes aconsegueixen, superar els vint anys. La portada és un dibuix encarregat a l’artista canareva Pepa Reverter i que ha dissenyat per a Lo Rafal en exclusiva. La contraportada és la portada habitual i la publicitat ha estat substituïda per fotos-denúncia i per articles més extensos. El número té un considerable pes fotogràfic i compta amb múltiples col·laboracions, d’exredactors, de periodistes i del poeta i director de la Fundació Carulla Carles Duarte.

Lo Rafal ha comptat fins al moment amb les col·laboracions de cantants, escriptors, cuiners, actors, músics i esportistes de renom. La divulgació cultural, la defensa del patrimoni i la informació crítica han menat els seus objectius.

Des de l’associació recorden que “sempre pensant en fer aquelles innovacions que ens situen a l’avantguarda de les publicacions locals, fa un parell d’anys vam decidir un nou disseny i fer un canvi d’imatge a la revista, des de la qual fem un seguiment de qüestions d’actualitat que resulten d’interès social per al municipi”.

Ara es plantegem un nou repte: ampliar el nombre de pàgines, introduir millores en el disseny per garantir-ne la qualitat i apostar per la difusió del patrimoni com a poble, “sense desatendre temes d’informació local que abordarem amb una major profunditat”. La revista Lo Rafal sortirà, a partir de l’any vinent, amb una periodicitat trimestral, quatre vegades a l’any: Pàsqua (març-abril), Sant Joan, Setembre i Desembre. Tot i que encara queda pendent un exemplar d’enguany que es publicarà a primers de 2009.

En ser una revista sense ànim de lucre, tot aquest esforç és possible gràcies als subscriptors, lectors, anunciants i institucions que confien en la publicació, “cosa que ens encoratja a seguir endavant, tot i el sacrifici que això significa per a totes les persones vinculades a l’entitat”, indiquen des del consell de redacció de la revista. L’equip compta amb una dotzena de col·laboradors que aporten idees i les expressen a través de cada exemplar de la revista.

A partir d’ara Joaquim Buj n’assumirà la direcció i Lo Rafal reforçarà el vessant divulgatiu amb números trimestrals. Aquest any l’Associació de Publicacions en Català ha festejat les revistes que han fet 25 anys i es pot dir que ha estat l’any de les revistes, amb tot un seguit d’actes commemoratius, un dels quals és la publicació de la primera història de les revistes en català, un llibre dirigit per la periodista Carme Ferré Pavia, fins ara directora de Lo Rafal.

20 anys d’activitats

Tot i que els principals esforços se centren en la revista, l’entitat també ha realitzat, al llarg d’aquestes dues dècades, jornades culturals i un premi infantil i juvenil de contes durant deu anys. Laura Sancho i altres persones que després s’han incorporat a la redacció van participar-hi en aquest concurs.

Lo Rafal també prepara la quarta enquadernació de la revista que comprendrà els números publicats durant el període 2003-2008, la qual es podria presentar durant la 3a. Trobada de centres d’estudis i entitats al voltant de Sénia que l’associació organitzarà a Alcanar durant el segon semestre de 2009, “ens agradaria fer-ho coincidir amb les Festes Quinquennals”, manifesta el director.

L’associació cultural també prepara un itinerari pel patrimoni de la darrera Guerra Civil (sobretot búnquers i nius de metralladora) que encara es conserva la costa canareva. El recorregut formaria part d’un seguit de rutes promogudes per entitats i centres d’estudis de la Sénia, Ulldecona, Santa Bàrbara, Amposta, Mas de Barberans, Rossell i Alcanar amb el suport de l’Institut Ramon Muntaner.

Anuncis

15 anys de defensa i difusió del patrimoni: "de la salvació de la cisterna del Vall a la necessària catalogació del patrimoni d’Alcanar"

L’Associació Cultural Lo Rafal (paraula d’origen àrab equivalent a porxo o eixida de les cases de camp) va nàixer a Alcanar, comarca del Montsià, al 1989. El grup coincidia aleshores amb una majoria de simpatitzants de la causa independentista que es van agrupar després de veure que no es deixava participar els ciutadans als plens municipals i que un govern que havia de ser de renovació, exPSUC, es convertia al populisme clientelar. L’objectiu de l’associació era assegurar canals d’informació independents, la difusió cultural a través d’una revista bimensual que es continua publicant i l’organització d’activitats culturals i de formació.

El consistori, encapçalat per Baptista Beltran, d’Iniciativa per Catalunya, havia comprat el 1988 els terrenys d’una casa contígua a l’edifici de l’ajuntament, un casalici de modernisme tardà, propietat de la famíla O’Connor, per enderrocar el vell i fer-ne un de nou al que havia estat jardí dels O’Connor. Els baixos de la vella casa de la vila amagaven un altre edifici civil que ja es coneixia però que es mantenia silenciat: una cisterna del segle XVII, últim vestigi de la muralla canareva, que havia de ser arrasada per deixar davant l’ajuntament una plaça de ciment, plana.

El juny de 1991, però, IC perd l’alcaldia pel pacte entre la resta de partits. Un informe tècnic la data i la cisterna és batejada per Agustí Bel, col·laborador matiner de l’entitat Lo Rafal, com cisterna del Vall. Es tracta d’una construcció única a Catalunya i prou singular a Occident. Té volta, 35 metres de llarg per 6 d’ample i per 7 d’alçària, la qual cosa suposa una capacitat de més d’un milió de litres d’aigua. A partir d’aquest moment la publicació de l’entitat, que duu el mateix nom, comença una campanya informativa que després esdevindrà de lluita i defensa d’aquest element del patrimoni local, lligat per a la seva desgràcia als enfrontaments polítics.Notícies, entrevistes a tots els representants locals i articles d’opinió sobre el tema ocupen el 1991 i 1992 les pàgines de la revista, mentre l’oposició d’aleshores, IC [1], escampa només un eslògan: “Volem la plaça plana” i anomena a la cisterna del Vall la caleta del digne (una caleta és un supositori i l’alcalde d’aleshores, del PSC, és farmacèutic). La primavera de 1993 el debat sobre el futur de la cisterna no es pot ajornar, s’ha enderrocat el vell ajuntament i la volta en queda a la vista. Lo Rafal publica de l’arquitecte Siegfried Kurze “Una proposta per a la plaça de l’ajuntament nou”, que pensa com salvar la volta i fer accessible l’ajuntament que construiran.

Davant la virulència dels enfrontaments verbals, al maig es crea una Junta per a la Defensa del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat d’Alcanar, a la qual s’adhereixen professors, arquitectecs i veïns en general i que redacta un manifest de defensa i recull centenars de signatures. L’estiu següent Lo Rafal publica un número extraordinari que ha de reforçar postures abans que un canvi polític es pugui endur la cisterna del Vall o la seva volta: el dossier informatiu l’acompanya un apartat satíric i a l’editorial, la proposta de fer-hi un Museu de l’Aigua. Quan la cisterna s’asseca, s’arranja i s’hi fan actes culturals, fins i tot casaments, tothom la veu. IC demana en enganxines i pins “Cisterna, rectificació”, referint-se, presumiblement, al fet que la conservessin però arranessin la volta. Volien dir mutilació.

Quan Beltran torna a governar, de 1999 a 2003, l’Associació Cultural Lo Rafal té preparada la documentació per sol·licitar que la Generalitat la declari bé cultural d’interès nacional, amb les mesures cautelars de protecció que això comporta, per si hi hagués indicis que se la pot malmetre. A 2001 Lo Rafal considera la cisterna fora de perill però no és l’únic element patrimonial pel qual s’ha de lluitar.

Patrimoni de l’aigua

La proposta de fer a la cisterna del Vall un Museu de l’Aigua volia, de retruc, cridar l’atenció sobre altres elements patrimonials que encara estan descuidats. Uns dels actes culturals de l’entitat va ser muntar a la cisterna del Vall una exposició fotogràfica sobre les fonts naturals de la serra de Montsià, en un cicle d’activitats i trobades sobre el patrimoni lingüístic i natural que l’associació va anar fent durant els anys noranta. Ara com ara, però, es troben en perill d’extinció les infraestructures rurals lligades a l’aprofitament de l’aigua, substituïdes necessàriament per motors elèctrics i el rec per goteig. Encara l’aigua ha estat protagonista de la transformació agrària local, a través del pous, i aquests estaven afectats pel transvasament de l’Ebre, que havia de començar a finques de propietaris canareus.

Són sense catalogar i cada cop en pijor estat motes (sínies), canalats, pous, piquetes i basses (safareigs). Que siguin de propietat privada no hauria de treure la necessitat de promoure’n públicament la conservació i afavorir que aquests elements de l’arquitectura tradicional de la Catalunya nova, molt lligada a l’essència àrab, es mantinguin. La revista ha anat dedicant espai constantment al patrimoni, tant en seccions gràfiques com en altres de divulgatives i fins i tot de denúncia.

D’altres elements patrimonials i paisatgístics són en perill pel canvi urbanístic: els prats, cases de camp a les hortes vora el mar amb una disposició diversa a la masies o als masos. Els masos, a les estribacions del sud de la serra de Montsià; tota l’arquitectura de la pedra en sec lligada sobretot al cultiu de l’olivera (màrgens, balones i barraques), i les mateixes oliveres centenàries, quan no mil·lenàries, que viuen una veritable febre de trasplantament i poda oriental per semblar enormes bonsais a jardins de xalets moderns.

Del patrimoni lligat a l’àmbit local encara hem de destacar que ens els darrers anys sovinteja el “segrest” de camins i lligallos (camins ramaders) que són integrats a finques privades i estroncats. Ara que l’estudi dels lligallos a les nostres terres ha avançat, cal que l’Administració reclami aquest espai públic que s’ha de preservar. La força d’articles escadussers sobre aquests temes no es pot comparar a una campanya com la de la cisterna, que va durar anys dedicada al mateix element, però són tants els fronts desatesos que com a mínim, pensem que el record de cada d’un ells pot fer un efecte inventarial i recuperador de la memòria.

Les torres defensives costaneres que daten del segle XVI i encara les de la Guerra Civil (búnkers) són un altre dels elements fóra del casc urbà que mereixen atenció, així com el pont dels Estretets, de data incerta (romà, medieval?), però que no per això mereix l’abandonament en què es troba.

Catalogació mínima

Malgrat l’esforç en els darrers anys en l’arranjament dels jaciments íbers de la Moleta del Remei i els sants Jaumes, del manteniment de l’Església i de l’ermita del Remei i la salvació de la cisterna del Vall, Alcanar presenta ara un clar dèficit en la catalogació i manteniment del seu patrimoni arquitectònic i paisatgístic. [2] Atès que és impensable que cada un d’aquest elements generi tants esforços units com la campanya que ara fa 15 anys va salvar la cisterna, volem fer-ne una llista propositiva i alertadora d’accions a emprendre.

  • L’ús dels casalicis: els grans casals de la ciutat, quatre en total i d’estils diversos, es troben en situació incerta. El dels O’Connor va perdre el jardí després de ser comprat per l’ajuntament, la seva restauració, encara que dubtosa, l’ha convertit en una casa d’exposicions. La casa del marquès de las Atalayuelas, a la plaça Major d’Alcanar, és propietat de Caixa Catalunya, que fa anys que la té tancada, així com el seu jardí. L’anomenat Palau ha estat venut després que el seu jardí, considerat verd privat [3], fos arrasat. La casa senyorial dels Sunyer també és en venda i es desconeix l’estat del seu jardí.
  • Altres jardins: en un municipi amb poquíssimes àrees verdes dins els casc urbà, tant aquests jardins com alguns altres, com el de la biblioteca municipal, també abandonat, són d’una importància cabdal.
  • Unitat arquitectònica del nucli antic: les cases de tot el nucli antic han de tenir disposicions de rehabilitació i construcció per a preservar-ne la convergència arquitectònica.
  • Torre del carrer Nou i cisterna del Vall: en ser les úniques parts que resten de les antigues muralles, identificació i cura del manteniment. Iniciatives per a instal·lar panells informatius foren necessàries també a l’església, del s.XVII i protagonista de lluites carlines, als pous de calç de l’ermita del Remei i a d’altres elements patrimonials que puguin evidenciar un recorregut per les diverses etapes de la història viscuda.
  • Des d’aquest punt de vista, les restes àrabs i la necessària cata de vestigis romans haurien de ser empreses a llarg termini.
  • La catalogació i preservació d’aquells que es triïn d’elements del patrimoni arquitectònic popular: pous, motes, canalats, barraques, prats, rafals… Els propietaris haurien de comptar amb ajuts públics per al seu manteniment, potser en alguna forma d’exempció d’impostos.
  • La vigilància i denúncia de la usurpació de camins i lligallos, sovint en zones molt properes al nucli urbà.
  • La planificació d’accions sobre el patrimoni amb un cartipàs realista i coordinat amb totes les forces polítiques. El patrimoni, com li va passar a la cisterna del Vall, no pot ser el cavall de batalla de cap partit ni la seva bèstia negra.

En aquestes humils i limitades ratlles, Lo Rafal vol reclamar, com a entitat, el que fa en cada número des de fa 18 anys, preocupació per un patrimoni que no pot esperar tot el temps del món per a ser “redescobert” i que necessita d’atenció i actuacions. Sovint les entitats no comptem més que amb la voluntat de fer-ne difusió i amb la insistència constant.


[1] S’ha de dir que no es tracta de cap atac a la força. Del PSUC el grup local va passar a Iniciativa per Catalunya, va sortir del partit per a esdevenir-ne un d’independent i dir-se Iniciativa per Alcanar i des de 2001 es parla que Beltran saltarà a Convergència i Unió, el que sembla que està a punt de fer-se públic.

[2] No ens estendre’m ací a explicar la defensa que es fa constantment des de l’associació dels elements paisatgístics de la costa mediterrània, tant en perill: el marjal de les Cases d’Alcanar i Sòl de Riu, la desembocadura del riu Sénia, es troben en un punt d’intens cobejament urbanístic.

[3] Això significa que és de propietat privada però està catalogat com d’interès públic i ha de continuar sent una àrea verda.